25 d’abril de 2015. Com cada dissabte, l’Amisha era a casa. Recorda com si fos ara que estava ajudant la mare a preparar el Dahl Baht. Li agradava veure com ella especiava amb gingebre i cúrcuma la sopa de llenties, mentre li parlava de les històries del poble, Khokana. Sentia el treballar del pare al molí de mostassa, i els xisclets dels germans petits jugant despreocupats al carrer. El record d’aquella placidesa, ara tan lluny, l’acompanyarà per sempre més. El seu mon era així de senzill, així de tranquil, així de segur.
Però les coses solen venir sense que les esperem, i així, sobtadament, la calma se n’anà per sempre més. Primer, una estranya inestabilitat sota els peus. I de seguida un moviment incontrolat feia trontollar, la casa, el poble, i a l’ensems tot el seu món. L’instint la va fer sortir al carrer per protegir els seus germans, mentre la mare cridava que s’allunyés. Les cases del poble queien com si fossin de joguina, fent saltar pels aires espurnes de fusta i pedra . Un núvol de pols feia impossible respirar. Agafà els nens de la ma, procurant allunyar-se en direcció als camps d’arròs. No va tenir temps per a res més.
3 d’agost de 2017. L’Amisha es nega a pensar-hi. No vol pensar en que el terratrèmol s’endugué tres quartes parts de les cases del seu poble, ni que amb elles se n’anà la seva adolescència. No vol pensar en que els pares ja no tornaran.
No pensa, actua. I amb una intensitat que no sap d’on li surt, s’ha proposat seguir endavant a cop de suor. L’Amisha no es rendeix, està decidida a reconstruir un espai , per a una vida que no sap si podrà reconstruir. No espera res de ningú, tampoc del grup d’homes que la contemplen en silenci mentre treballa. Una aurèola de dignitat l’envolta.
Ara es ella, només ella, enfront al món, un món injust que es mou a cop de notícia i que ara ja mira en una altra direcció.
espai associacions 